Antoni Gaudi, arquitecte, màxim representant del modernisme i un dels principals pioners de les avantguardes artístiques del segle XX, Va nèixer el 25 de juny de 1852 a Fiudoms (Tarragona) a 5 km de Reus, fill d’un artesà calderer i a estudiar a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on s’hi va graduar al 1878.
La seva figura és una de les més sorprenents de la història de l’arquitectura, tan per les seves innovacions, en aparença intuïtives, com per la seva praxis independent i aïllada de les corrents internacionals, molt impregnada pel treball artesanal en les seves diferents tècniques i branques.
Mentre era estudiant va col·laborar en alguns projectes d’arquitectura, però el seu primer encàrrec com arquitecte va ser amb el projecte de la Casa Viçens (1883-1888), un edifici neogòtic en el que ja s’aprecia la forta personalitat artística i arquitectònica de Gaudí, poc després va començar a treballar pel que seria el seu principal mecenes, l’empresari tèxtil Eusebi Güell.
Va projectar en un primer moment les quadres de la finca Güell a Pedralbes, i després el Palau Güell (1885-1889) de Barcelona, un edifici ple d’espais i formes innovadores.
Durant aquesta primera etapa, també va construir algunes obres fora de Catalunya, entre las que cal destacar el Palau Episcopal d’Astorga (iniciat en 1887) i la Casa dels Botins (Lleó, 1891-1892).
Va ser al 1883 quan es va fer càrrec de la continuació del Temple Expiatori de la Sagrada Família (Barcelona), una catedral neogòtica que Gaudí va repensar totalment; al 1891 va finalitzar el projecte general de l’església, amb les seves cinc naus i les tres façanes monumentals, al 1893 va decidir concentrar els seus esforços en la construcció de la façana del naixement, que no va poder veure completament acabada, i al 1908 va publicar la primera imatge definitiva del temple, una espècie de bosc ascendent d’altes torres.
A començament del segle XX va aixecar altres tres obres no menys sorprenents a la capital catalana: el Parc Güell (1900-1914), una obra paisatgística plena d’elements arquitectònics, com la gran sala hipòstila sobre la que es sustenta la plaça principal, coneguda com a teatre grec, el banc ondulat que delimita aquesta explanada i els porxos inclinats sobre els que hi ha el viaducte; la Casa Batlló (1904-1906), edifici modernista destacable per les seves balconades curvilínies i per la seva expressiva coberta de teulada en forma de drac, realitzada amb peces de ceràmica que simulen escates; i la Casa Milà (1906-1912), coneguda pels barcelonins com La Pedrera, pel seu caràcter monolític, que suposa una fita en la història de l’arquitectura no sols per la seva capacitat expressiva, sinò també per les nombroses innovacions; com la planta lliure o les grans proporcions dels vanos, que més tard van caracteritzar als mestres del moviment modern.
Gaudí també va ser un destacat dissenyador, tant per les imaginatives forges que caracteritzen els seus balcons i reixes , com per l’excepcional mobiliari que va fabricar en diferents encàrrecs privats.
Va sintonitzar amb els seus coetanis: Víctor Horta i Henry Van de Velde, practicant una arquitectura des d’una concepció global, esmerçant-se en la concreció de cada detall i proposant tot el mobiliari personalitzant cada vivenda que projectava.
Entre les seves peces més rellevants hi ha la butaca calvet, la bancada del parc güell, la cadira i el banc batlló… on el seu geni creador va voler atendre les exigències ergonòmiques en una harmonia insòlita, i es va anticipar en més de mig segle pel que fa a les innovacions en el camp del disseny modern.
L’obra de Gaudí ha tingut una influència important en les avantguardes històriques, entre les que s’hi pot destacar els paral·lelismes amb l’expressionisme alemany i l’herència recollida per Salvador Dalí i altres artistes del surrealisme.
Gaudi va ser un apassionat de la natura i aquesta va ser la seva gran inspiració que va aportar a l’arquitectura, les formes blandes, arbres, branques, flors i els animals, … son sempre presents a la seva obra.
La personalitat d’Antoni Gaudí, destaca en la història de l’arquitectura com la d’un visionari, que va inspirar el camí estructuralista de Pier Luigi Nervi o Félix Candela tant com el brutalisme expressionista de les darreres obres de Le Corbusier.
De tota manera en la seva època la seva obra no va ser entesa , era massa original i creativa, trencava motlles i Gaudí va anar quedant aïllat, recloït i abocat a la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família on s’hi va dedicar amb cos i ànima durant els darrers anys de la seva vida.
Va morir a Barcelona el 10 de juny de 1926 , atropellat per un tramvia.
[Not a valid template]