Edició 2005 · La Gioconda | Artistes Plàstics de Cerdanyola

Edició 2005 · La Gioconda

Mona_Lisa

La Gioconda és el quadre més  famós que existeix.

Malgrat mai ha estat taxat, si ho fos, probablement arribaria a la xifra més alta de la història de l’art.

Per això, no és estrany que fos robat del Louvre per Vicenzo Perrugia (pintor italià) en 1911 malgrat va aparèixer dos anys més tard a Itàlia.

El quadre fou robat i també ha estat ruixat amb àcid i colpejat amb una pedra llençada per un home en el propi Louvre.

És amb diferència la pintura més visitada del museu, 6 milions de visitants en l’any 2001.

En 2005 fou instal·lada darrera una vitrina antibales en una sala especial on està protegida de la calor, la humitat i el vandalisme.

El trasllat i condicionament ve tenir un cost de 6 milions de dòlars sufragats per la mateixa cadena televisiva japonesa que va patrocinar la restauració de la Capilla Sixtina.

Sembla ser que la protagonista del quadre és Lisa Gherardini, una dama florentina casada amb Francesco del Giocondo, banquer italià.

No obstant, existeixen altres possibilitats sobre qui és la protagonista del quadre.

Hi ha qui diu que és l’espanyola Constanza de Ávalos, i arriscant encara més hi ha qui afirma que la retratada és Francesco del Giocondo o inclús el propi Leonardo.

Una peculiaritat de la dama que apareix en el quadre és que no té celles ni pestanyes, malgrat que avui dia ens resulta estrany, era un costum comú entre les demes florentines  de l’època, depilar-se tot el pèl de la cara.

És la darrera gran obra de Leonardo, i de fet va estar retocant-la fins els seus darrers dies, portant-li quatre anys completar el projecte.

A posteriori se sap que va pertànyer a l’amic i mecenes de Leonardo da Vinci, el rei Francisco I de França i més tard de Napoleón, però mai en cap moment de la família Giocondo.

Giorgio Vasari, que va escriure sobre la vida dels artistes de l’època, ens narra: “…els ulls de Monna Lisa tenen una brillantor llustrosa i els matisos de la figura estan realitzats en colors pàl·lids, rosats i grisos… les pestanyes i les celles estan perfectament dissenyades, la qual cosa implica una gran tècnica i molta  dificultat… el nas és bellíssim…”

Vasari també diu en els seus escrits que mentre Leonardo pintava a la seva model sempre havia algú cantant, tocant música o contant-li una història i que d’aquesta manera va aconseguir l’expressió agradable en el seu semblant.

La combinació de la “perspectiva aèria” i de la tècnica de sfumatto (difuminat) aconsegueixen una estupenda sensació tridimensional i de profunditat.

Els crítics d’art coincideixen en afirmar que el millor del quadre són les mans i per suposat l’enigmàtic somriure sobre la que Margaret Livingstone, experta en percepció visual va dir: “… una il·lusió que apareix  i desapareix degut a la peculiar manera en que l’ull humà processa les imatges…”

L’experta opina que degut al funcionament de l’ull humà si mirem directament a la boca el somriure desapareix, mentre que si mirem als ulls o a una altra part el somriure torna a aparèixer en el semblant de La Gioconda.

Sobre la boca de la Mona Lisa, J.E. Borkowski comenta que el rictus bucal és com el de les persones que ha perdut els incisius o que pateixen bruxisme, un hàbit que porta a grinyolar les  dents per estrès o durant el somni.

És rellevant l’opinió d’un professor de Yale, segons ell, el somriure es degut a que la dama estava embarassada, arriba a aquesta conclusió després d’analitzar la forma de la cara, els dits inflats i el gest de les mans sobre el seu ventre (molt típic de les embarassades).

Segons la publicació britànica New Scientist i en base als estudis de la Universitat d’Amsterdam el somriure de la Mona Lisa és la barreja de les següents emocions:

  • 83% de felicitat
  • 9% sentiment de disgust
  • 6% de por
  • 2% de enuig

L’estudi està basat en l’anàlisi de l’expressió per un programa informàtic, dissenyat per l’Universitat d’Illinois, que avalua emocions interpretant els gestos de la cara.

Deixa un comentari